Actualitat de la fira

Màtria parla de la memòria privada per arribar a una memòria col·lectiva, a partir d'un fet com és l'afusellament d'un familiar durant la Guerra Civil. Explica'ns com ha estat el procés de creació d'aquesta obra, la recerca d'informació.

El projecte va començar fa 2 o 3 anys, se'm va acudir que podia fer un espectacle centrat en aquest cas, sense tenir més informació que l'afusellament del meu tiet Enrique. Aleshores vaig començar a preguntar a la família i va anar sortint informació, però tampoc se'n sabia massa cosa. Fins que un dia la meva mare em va dir que la meva tieta tenia unes cartes del meu tiet, escrites entre el 1935 i el 1939. Amb aquestes cartes vaig anar seguint el fil de la seva història i vaig poder copsar una idea que diem molt a l'obra i és que quan s'acaba la Guerra tot està per fer i tot és possible, en el millor i en el pitjor dels casos.

A partir d'aquí, de la descoberta d'aquestes cartes, començo a preguntar més. Perquè en el moment en què comences a llegir sobre memòria històrica te n'adones que no és només els records, sinó el perquè d'aquests records, tota la ideologia que hi ha darrere d'aquests records. Per què avui en dia no se'n parla de tot el que va passar? Vaig voler donar resposta a tot això.

Com estructures tota aquesta informació en la teva obra?

Aquest és un espectacle "metatreatral", és a dir, s'explica l'obra que havia de ser, perquè això havia de ser una obra que parlés tan sols del meu tiet Enrique. En canvi, al final te n'adones que també va de la família, de la memòria, de la societat i de les dones. Però jo sempre dic que fins que una obra de teatre no l'has fet 5 vegades no saps ben bé de què va. Dins de Màtria hi ha com dos espectacles: d'una banda hi ha un enfocament cap a les dones de la meva família, en saber quin paper hi van tenir. Primer les vaig tractar tan sols com a testimonis, però després se'm van revelar com a éssers que també feien altres coses. Per altra banda, hi ha tot el procés d'investigació de la història del meu tiet.

Emocionalment, com t'ha afectat remoure tota aquesta història i involucrar-t'hi d'aquesta manera?

Llegir les cartes ha estat dur, perquè el meu tiet tenia 23 anys i se'm fa molt difícil d'entendre i acceptar que pogués passar per tot això. Estem parlant de la generació dels nostres avis, hem conegut i hem conviscut amb aquesta generació. Durant el procés de creació de l'obra vaig arribar a la conclusió que el capitalisme és higienista, sembla que des de l'aparició del 2.0 ja no sagnem, ja no hi ha guerres, que ja tot és net. Mentida. Això segueix passant i passava no fa gaire temps enrere. Negar això vol dir negar la història. Jo crec que aquí no s'ha fet una transició, o s'ha fet de mentida. Hi ha una sensació de continuïtat del règim, no han canviat tant les coses. No hi ha hagut una condemna del franquisme i això és una salvatjada. A més, algunes de les iniciatives que s'han pogut engegar tan sols evidencien la memòria privada, eviten la creació d'una memòria col·lectiva. En el moment en què tu privatitzes la memòria d'algú, li estàs dient que allò no forma part de la història, perquè només és seu. Aquí està l'error.

Què significa restituir la memòria històrica d'un país? Com es pot fer a través de les arts? Com es pot fer a través de la justícia? Com es pot fer a través de la política?

Des de la meva humil ignorància, crec que primer hem de regenerar el concepte d'història, i de qui són els agents històrics que l'han construïda. Caldria revisar totes les narratives històriques que s'han fet. Durant tot aquest procés jo pensava que seria molt interessant reunir cara a cara dues persones amb ideologies totalment oposades i que poguessin fer l'esforç d'escoltar-se, perquè els dos formen part de la mateixa història.

La meva màxima ara mateix és representar al públic, interpel·lar-lo, que vegi que allò que estem explicant té a veure amb ell. Crec que les arts han d'anar cap aquí. La Fira d'aquest any porta com a lema "Participa", i jo crec que s'ha de replantejar aquest concepte. Crec que la participació ha d'anar més enllà d'aixecar a la gent, ha de consistir a sentir-te part de l'espectacle, cadascú a la seva manera.

Com ho aplicaràs això en aquest espectacle? Quin paper hi tindrà el públic?

No en tinc ni idea. De moment l'únic que aconsegueixo és que estiguin en un cercle. Això és el símbol. A mi em fa la impressió que la dramatúrgia hi és. Jo tenia un amic director que deia que tu generes un inconscient de l'espectacle i després aquest espectacle es construeix a partir d'aquest inconscient. Jo treballo molt per intuïció. Encara estem en un procés de discussió i de treball per intentar trobar la fórmula idònia. Intentarem aconseguir que la gent formi part de l'espectacle, que el públic se senti necessari. Que vinguin a viure l'obra, no a veure-la.

Com ha estat l'experiència de treballar amb la teva mare a dalt de l'escenari?

És un què descobrir que la teva mare és humana. És molt bonic. Ella és una gran actriu, jo no ho sabia i realment ho és. Jo crec que s'ho està passant bé, més enllà de tot el que significa remoure coses familiars. Hi ha coses en què mai ens posarem d'acord, com quan parlem de la transició, per exemple, però està sent una experiència súper positiva. El que veurem en aquest assaig obert és com reacciona amb el públic davant. Quan poses algú no professional a l'espai escènic crec que es produeix una democratització d'aquest espai, t'aporta una visió totalment diferent.

Projectes de futur. Quin recorregut creus que pot tenir Màtria? Creus, per exemple, que es podria adaptar a altres conflictes?

Adaptar-la seria molta feina. Sí que crec que l'obra anirà evolucionant, que pot esdevenir alguna cosa més en un futur. Jo entenc les produccions teatrals com a éssers vius, inacabats. Espero que tingui molt recorregut, de moment tenim actuacions confirmades a FiraTàrrega i al Temporada Alta. Tenim els peus a terra. A poc a poc.

Actuacions

• Dia 07: 12:00; 21:00
• Dia 08: 12:00; 18:30

Espai

• Cal Trepat

Carla Rovira