Actualitat de la fira

Aquesta performance neix a partir d'una sèrie de 12 feminicidis ocorreguts a principi de 2015 a Uruguay. Com va ser el moment concret en que et planteges fer una peça per posar de manifest el què ha passat?

A mi em va impactar molt llegir les notícies sobre aquests femincidis. A banda, s'acostava el 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, la coordinadora de feminismes d'Uruguai també em va convocar per fer una obra. Es van ajuntar una sèrie de coses, de situacions. Jo venia de treballar amb altres projectes que ja tenien a veure amb el gènere, és un tema que m'interessa i em travessa. És llavors quan s'ajunten tots aquests elements i començo a investigar i a treballar sobre la performance. Uruguai és un dels països amb major índex de feminicidis, de morts per violència de gènere i volia treballar amb això, visibilitzar-ho.

Sovint, la societat en la que vivim intenta amagar o dissimular la violència que patim les dones. Sap que existeix però encara no ho acaba de veure com un problema real, s'ha arribat a "naturalitzar". Des de les arts, des de la performance, com es pot fomentar la reacció social?

Totes les dones del món patim violència masclista, és així, és una realitat. Just ara ens comencem a despertar. És dolorós adonar-se que naturalitzaves moltes situacions perquè vas néixer envoltada d'això. És un procés que porta el seu temps. L'art serveix per transformar la realitat i per parlar d'un tema des de la metàfora. En Diz de cada diez intento que aquesta metàfora sigui positiva, que hi hagi una reflexió, que interpel·li a l'espectador. Per a mi les arts, la performance, han de servir per posar sobre la taula aquestes problemàtiques reals i, com he dit abans, transformar-les.

Al 2014, a l'Uruguai, moria assassinada per violència masclista una dona cada 15 dies. A Espanya, durant el 2016, 44 dones van morir assassinades per violència de gènere. Quina part de responsabilitat hi tenen els Estats i quina part la societat?

Els Estats necessiten comprometre's amb el tema, això el primer. No és un tema només per conversar, cal començar a aplicar lleis. Està demostrat que les denúncies sobre violència de gènere són moltíssimes, i que l'atenció que es dóna a aquestes denúncies no resol ni la meitat dels casos. Encara que Europa està molt més avançada que Uruguai, encara hi ha molta feina per fer. Es tracta com un tema menor i no ho és. El patriarcat és part d'això, el sistema capitalista és part d'això. Però crec que des de la societat s'ha de començar el canvi, i les generacions que vénen ja han començat. A Montevideo hi ha generacions noves que són pro drets, que van lluitar per la legalització de la marihuana, per la llei del matrimoni igualitari o la llei de l'avortament. Estic parlant de joves entre 20 i 30 anys. Evidentment són polítiques d'esquerres, penso que també cal dir-ho. I després, és clar, tot ha de començar per l'educació, el llenguatge. Cal entendre els conceptes, el coneixement, saber d'on ve tot i per què.

Diez de cada diez és una peça que compta amb molts elements simbòlics: el vermell, el plàstic... Com elabores les teves peces artístiques, com investigues i treballes la temàtica?

Són molts els factors que hi intervenen. Jo vinc de les arts visuals, de l'escultura, porto molts anys treballant amb això. A partir d'aquí, començo a investigar amb la cinta adhesiva com a material per elaborar les meves escultures. Però amb les performance concretes, com és Diez de cada diez, primer investigo el tema, recullo tota la informació possible i intento trobar quin és l'objectiu final de l'obra. És aquí on neixen els textos, o on descobreixo textos ja existents. Els textos que apareixen en Diez de cada diez són d'un llibre publicat en 1919 per un metge que es diu René Vaucaire, on s'exposen consells per a la higiene de la dona. I alhora que estava treballant amb això, em va arribar a les mans un article de premsa que es titulava "Uruguai no és un país per a dones". Em va semblar molt fort. I així vaig començar a construir.

El tema del color es dóna per allò que el vermell significa: Alerta. El fet que totes les dones vagin d'un mateix color també crea comunitat, unió, consciència d'estar en un mateix lloc, amb un mateix propòsit.

Per què tries el carrer?

Perquè m'encanta interferir en una trama social que té una rutina determinada i provocar determinades coses fora d'aquesta rutina. M'agrada que passin coses que reestructuren aquest espai. I m'agrada tenir de còmplice al vianant ... O no! Aquest moment en el qual l'espectador està desprevingut, interpel·lar-lo. Busco desarmar aquesta trama social que sosté els llocs on faig les performance. La performance tendeix a ser invasiva, però busca aquest impacte entre la gent.

Com és treballar amb dones que comencen des de zero, almenys pel que fa a aquesta obra?

No és des de zero, jo vaig fer una convocatòria específica, per a gent que ja hagués tingut contacte amb el públic. La majoria de les participants tenen alguna experiència en l'àmbit de l'actuació. Després hi ha el tema de l'obra, que per molt professional que siguis és impossible que no et sentis identificada amb el que expliquem, estem parlant de nosaltres mateixes. Això genera que no siguis únicament un grup, una companyia de teatre, sinó un grup de dones que es relaciona, que crea uns vincles que van molt més lluny. Com més gran sigui el vincle, més gran serà la força de la peça. Per això hi ha tot un treball de dinàmiques de grup i de digestió dels textos, perquè el que farem no és una catarsi, és una obra d'art. El 17 comencen els assajos i estic molt ansioses per conèixer-les a totes.

Actuacions

• Dia 07: 19:00
• Dia 08: 12:00
• Dia 09: 12:00; 19:00
• Dia 10: 12:00

Espai

• Pl. del Carme

Valeria Píriz i veïnes de Tàrrega