Actualitat de la fira

Experimentación Psicobátinca neix d'un encàrrec específic de FiraTàrrega. Quina va ser la teva reacció quan vas saber que treballaries un tema tan proper als habitants del territori?

Em semblava molt interessant haver de treballar amb un tema que impliqués entendre el context i aprendre d'ell. Em van plantejar treballar sobre el Canal Segarra-Garrigues, en un moment en què jo ni tan sols sabia el què era un canal, gairebé. Això va implicar que hagués de entendre l'espai, la comunitat, com es relaciona la gent amb ell, quin nivell d'implicació de la gent hi ha, etcètera. No em va sorprendre pel fet que fos una temàtica local, perquè hi ha coses que transcendeixen les fronteres. Hi ha un conflicte econòmic i polític, està l'aigua pel mig. L'aigua hauria de ser un recurs en el qual tots tinguem igual accés, i això no passa aquí.

Estàs instal·lada a Tàrrega des de febrer recopilant informació per la teva obra. En què ha consistit aquest procés? Amb qui has parlat i què n'has pogut extreure?

Jo vaig proposar trobades amb la comunitat, volia saber les seves opinions, la seva versió sobre les coses. Llavors vaig fer entrevistes a persones vinculades amb el Canal de diferents àmbits: comunitat de regants, gent que es va encarregar de la infraestructura del Canal, del repartiment, els que s'encarreguen de tenir cura del medi ambient... I després també vaig proposar trobades amb la comunitat targarina en general, fer excursions, caminades, per trobar-nos amb el Canal i on caminar, conversar i fer esport era l'única finalitat. El que fèiem era revertir la utilitat d'aquest Canal. Perquè el que em vinc trobant durant el procés és que aquí hi ha un Canal on tots hi hem contribuït però on no tots trobem una utilitat en ell. El que volia amb aquestes caminades era proposar activitats perquè tothom pugui utilitzar el Canal. Era també una excusa perquè la gent pogués veure el Canal en funcionament i prendre consciència d'ell, però no tenia un guió preparat. Després, en l'assaig obert, vaig proposar un joc de rols on cada persona era una de les entitats amb les que jo havia estudiat, o amb les que jo havia parlat. D'aquesta activitat van sortir un munt d'idees que es poden dur a terme, per exemple algú va proposar projectar imatges o una pel·lícula en la infraestructura del canal.

D'aquesta investigació naixerà la peça que presentaràs a FiraTàrrega: Experimentación Pscicobotánica. En què consistirà exactament?

Experimentación Psicobotánica és la performance, és una part de tot el que es podrà veure a Cal Trepat, on tindrà lloc la meva peça. Allà hi haurà 3 sales, dos amb instal·lacions participatives i una tercera amb la performance.

Vius a 11.000 km de Tàrrega. Què aporta la teva mirada llunyana a aquest projecte?

Com jo m'he perdut tots els conflictes previs, tot i que m'he informat sobre ells, veig el Canal com un espai amb moltes possibilitats. Per exemple, a mi m'agradaria fer un parc temàtic d'aigua al Canal. Però això no és res de nou, el Manifest de Vallbona ja proposava utilitzar el Canal per fer activitats lúdiques i festives. Però actualment s'estan prioritzant interessos econòmics per sobre d'interessos socials, per això encara no s'ha fet res semblant, però es pot revertir. Requereix temps i insistència. Si algú ho proposa i ho persegueix, és possible. A mi m'agradaria que aquest projecte tingués una continuïtat, sense la necessitat que estigui jo aquí, que algú prengués la idea de fer activitats al Canal, promoure la seva vida social. Perquè, encara que vingui de tan lluny, he creat un vincle amb el Canal, necessito pensar i vaig allà a veure córrer l'aigua, m'agradaria que la gent d'aquí també sentís aquesta espècie de connexió.

Què ha de tenir una construcció faraònica com és el Canal Segarra-Garrigues perquè sigui respectuosa, humanística i que provoqui la implicació dels habitants de la zona?

A mi em sembla que si totes aquestes activitats es duguessin a terme ajudarien a que els habitants del territori sentissin més seu el Canal, perquè ho visitarien més, el gaudirien més. És el fet de donar poder a la societat també, entendre que el Canal és de tots, que poden utilitzar-lo. També les caminades que he fet aquests mesos han ajudat a prendre consciència del que aquí tenim. Tenim 85 quilòmetres de Canal per a fer coses.

Un altre tema és que el Canal, la infraestructura, pertany a l'Estat però l'aigua que en ell circula es va concedir a una empresa privada. Aquesta va ser la millor manera que van trobar per administrar-la: privatitzar-la, i no sé què es podria arribar a fer amb això. És per aspectes com aquest que crec que la peça ha de tenir continuïtat, perquè hi ha coses que una artista plàstica - com sóc jo - no pot plasmar. La comunitat ha d'estar implicada.

Pamela Montenegro, al Canal Segarra-Garrigues.