Actualitat de la fira

Quina òptica aporta un dramaturg mexicà en un text sobre la Guerra civil espanyola?

L'escriptura presenta la visió mexicana de la mort, on aquells que no són recordats pels seus familiars desapareixen poc a poc i per sempre. Crea un univers simbòlic per convidar-nos a humanitzar l'aridesa de l'Oblit i la paralització del Silenci, activant en l'àmbit personal i social el rescat històric i la memòria dels nostres familiars morts en la Guerra Civil Espanyola
L'escriptura d'aquesta ficció arrelada en fets reals conjuga fantasia, realitat i història en un text poètic, que ens ofereix esperança. Una néta emprèn un viatge a través de la memòria per recuperar les histories i el  cos del seu familiar mort a la Guerra Civil.
Basant-se en el desplegament del Pla de Fosses de la Generalitat de Catalunya, que va incloure un homenatge a dos brigadistes Internacionals enterrats en el Cementiri Municipal de Tàrrega, Antonio s'inspira per escriure un dels dos personatges de l'obra: un aviador mort en la guerra civil.
D'altra banda pren diverses simbologies del Petit Príncep de Exupéry i les adapta a la trobada d'aquest avi i la seva néta.

Algunes veus apunten que encara és massa aviat per parlar de la nostra Guerra civil i d'altres que ja és massa tard. On us situeu?

Crec que hi ha hagut una "treball amb la por" per despistar-nos en l'espai i el temps. Dins del repertori automàtic de respostes  populars escoltem: "als morts millor deixar-los en pau", "remoure el passat no ajuda a la convivència i genera odi", "no podem seguir en el ressentiment i l'odi", "no podem estar obsessionats amb el culte a la memòria", "No és pitjor recordar que oblidar?"...
La memòria és aquest pou d'experiència en el qual tant les vivències joioses com de patiment es combinen. La història, d'altra banda, és allò que ens fa conscients del passat, ens prepara per a la crítica, per a l'organització de la vida en comú, i per a la projecció del futur. La memòria alimenta la història gràcies al testimoni, la història recupera els oblits de la memòria; la història segmenta el flux de la memòria i la memòria resisteix la falsificació de la història.
És tard per projectar un futur que rebutgi les dictadures? És massa aviat per moure's des de la memòria," aquí i ara", i provocar noves realitats 

Pot la metàfora artística modificar o influir en els punts de vista respecte als conflictes de la nostra història?

L'actuació amplia la imaginació. Un ser imaginatiu és un ser amb llibertat, independentment de les circumstancies en les que es troba. L'art sempre ha sigut i serà excessiu, ens permet conviure amb aquesta força  que no accedim al quotidià, una força que ens fa sentir el poder, la capacitat de realitzar els nostres somnis, lliures de sentir i actuar.  L'art és necessari, sense ell molts cossos estarien reprimits d'imaginar-se a sí mateixos poderosos, per tant serien més dòcils i manipulables. L'art ens dona força per lluitar creativament, per generar noves perspectives i això per el poder és perillós.
L'actuació fa viure allò contrari a la cordura social. Podem doncs viure  allò que es desitja, allò que és impossible però imprescindible.
Tot home és un cos d'actuació tan pel bé com pel mal. Amb horror, com mostra el documental The act of Killing, els assassins, que anaven millorant la seva màquina d'extermini, per alliberar-se de les imatges d'aniquilació ballaven i cantaven. Ni l'assassí més fanàtic pot viure sense somnis, encara que els protagonistes siguin les seves pròpies víctimes.
L'actuació ens contagia el desig i el poder, s'infiltra en la memòria del cos social i és troba més enllà de la seva manifestació més evident. Tota persona que és concentri pot imaginar el ritme de la veu de Hitler donant alè a les seves tropes, o al llop quan entra la caputxeta, i disfressat de la seva avia fa tota la gesticulació i simula la seva  veu. Tot està molt a prop quan la imaginació s'activa.

Com has viscut l'experiència de dirigir el text que ha escrit un altre dramaturg?

Penso que ha estat enriquidor el camí de trobar la dramatúrgia final que presentarem a Fira Tàrrega. M'inspira el món poètic d'Antonio, la seva riquesa de vocabulari i metàfores. És cert que en la primera lectura em preocupava la "posada en boca" d'un  text tan literari i simbòlic per un espectacle de carrer. Però vaig confiar que simplificant la història i respectant la bellesa del vincle rescataria la essència i acostaria el text a tot públic. Sens dubte l'aportació dels creadors que treballen en  aquesta peça ha estat clau per poder trobar la dramatúrgia a la qual hem arribat. La  cosmovisió és la riquesa que necessitava aquesta obra que justament parla sobre la memòria col·lectiva.

El text és un diàleg entre un nét i un avi. La societat actual oblida massa fàcilment l'experiència dels qui ens han precedit? 

La nostra Societat de consum tracta als adults amb poc respecte a la seva memòria perquè no són productius  econòmicament. Produïm i consumim la cultura de la por. En la foscor de l'oblit tot pot succeir, però no hi ha manera de saber què passarà a continuació. La foscor és l'hàbitat natural de la incertesa, i per tant de la por.
Mantenir en l'oblit la experiència d'aquells que ens han precedit és avançar en la foscor. Semblaria que deixant el passat enrere avancem amb tranquil·litat, però aquesta actitud amnèsica, falsifica la història silenciant la memòria.
Aquest "silenci acceptat, pactat" constitueix una veritable amenaça per l'ordre social. Per contra la llum per vèncer la nostra ignorància pel que fa a qui som, necessita de valentia, consciència i amor.
Qui no té vincles amb els seus predecessors camina a cegues, ignora, o vol ignorar, la seva memòria individual i/o col·lectiva; perd bocins d'història.

Per què cal fer un espectacle en un cementiri? Què li diries als familiars dels difunts del cementiri que no veuen amb bons ulls que s'hi facin representacions artístiques?

La peça s'ha creat a partir de "la minsa història" que tenim sobre un dels brigadistes internacionals que es trobaven enterrats en aquest cementeri. Allà també hi ha una fossa comú que no ha sigut oberta, ni encara mencionada. En aquest espai la història es resisteix, silencia una part de sí mateixa.
Democràcia significa "evitar l'extremisme totalitari". Respecte a les diverses creences i costums que co-existeixen en la nostra cultura per viure la relació amb la mort. Es per això que ens hem retirat de l'espai del cementiri donant prioritat al sentir de les persones que tenen allà als seus familiars. L'objectiu de l'obra és obrir un diàleg que ens permeti reflexionar sobre els "nostres morts".
Aquest canvi d'espai, del cementiri al solar del costat, fa pensar en Antígona. Ella no podia enterrar al seu germà dins dels límits de la ciutat. "Paradoxalment" l'acció del personatge de la néta, que desitja desenterrar al seu avi, sembla ser un acte impossible de realitzar tan en la ficció com en la realitat.

Són exportables a altres països el text i la posada en escena que heu plantejat?

A nivell de temàtica, la ficció és un conte universal que tracta del retrobament entre un avi i la seva neta. Que la història del "Petit Princep" sigui present estableix un nexe cultural internacional. En tot allò que respecta a l'espai, tot poble o ciutat té un cementiri o un camp a prop. L'obra pot ser feta en anglès o subtitular-se.
Creiem que és necessari que nens i joves puguin establir una relació més lúdica amb la mort.