Blog de FiraTàrrega

Arts de carrer, Arts escèniques, FiraTarrega, Suport a la Creació, Territori Creatiu 17/03/2025 Àrea de comunicació

Tallem!, un projecte de la companyia Llum de Fideu

Text: Anna Claramonte i Marc Guillén

Aquest és un dels projectes seleccionats en la convocatòria 2025 del programa Suport a la Creació de FiraTàrrega. En aquest article, Anna Claramonte i Marc Guillén expliquen les premisses del seu procés creatiu.

Vivim en un moment en què els efectes de l’activitat humana (concretament de la civilització occidental capitalista) està tenint tan d’impacte en el planeta que ens hem hagut d’auto-atorgar una època geològica pròpia: l’Antropocè.

En aquest context, ens plantegem fer un exercici de distanciament per repensar el nostre lloc com a humans des de la perspectiva del pas del temps. En un moment en què els éssers humans semblem els màxims protagonistes, és possible construir altres relats sobre la història del planeta on no siguem els únics actors ni els més importants? Relats que, allunyant-nos d’una visió individualista, dominant i infinita, ens permetin connectar amb la nostra natura interdependent, fràgil i efímera? Relats que, en definitiva, ens permetin desestabilitzar la nostra subjectivitat antropocèntrica, modificar la nostra mirada sobre el present i obrir possibilitats alternatives al futur distòpic al que semblem abocats?

La nostra recerca escènica, doncs, parteix de la pregunta sobre com abordar, des d’una proposta d’arts de carrer i des d’una perspectiva no (excessivament) antropocèntrica, el concepte del pas del temps.

A nivell formal, tenim en ment tot un repte: volem explorar la creació d’una peça dividida en dues parts, una diürna i una nocturna. A la primera part, volem partir del dispositiu d’un rodatge cinematogràfic d’exteriors, on un equip arriba a un punt de la ciutat per enregistrar les últimes escenes d’un curtmetratge. El nostre objectiu és tenir un film parcialment gravat, que completaríem cada vegada durant aquesta primera part del díptic. Finalment, a la nit, amb el dispositiu d’un cinema a la fresca com a punt de partida, visualitzaríem la pel·lícula completa.

El cinema, com ja va senyalar Tarkovski (Esculpir en el Tiempo, 2008), introdueix un principi estètic nou i específic que consisteix en la possibilitat de capturar un fragment de vida inscrit en el temps i, posteriorment, l’oportunitat de reproduir-lo tantes vegades com es vulgui. Encara més, el cinema permet tota mena de transgressions pel que fa a les regles que dominen el pas del temps en la nostra experiència quotidiana: retrocedir, accelerar, suspendre, etc. En aquest sentit, la trobada entre el cinema i la naturalesa ineludiblement efímera de les arts vives, ens ofereix un sòl especialment fèrtil per aquest viatge en el temps i de reescriptura (poètica) que ens proposem.

Cal subratllar que, tant en el rodatge com en la projecció, ens situem dins l’àmbit del «cinema expandit», un marc des d’on poder explorar la materialitat i les possibilitats del dispositiu més enllà dels usos i concepcions més convencionals.

Aquest format, ens genera preguntes a molts nivells: quins són els requisits artístics imprescindibles pel que fa a l’espai escènic? Les dues peces seran en un mateix espai de representació? En l’ambit tècnic, quines són les necessitats? Necessitem una part de l’equip expert en cinema? Quant al mercat, voldrem oferir només una part o sempre aniran juntes? Aquestes preguntes infinites van apareixent de forma contínua i les respostes que anem trobant van generant canvis dins la peça. Davant d’això, malgrat el vertigen per no tenir (encara) resposta a algunes qüestions, intentem seguir aquest primer desig i apostar pel que ens diu la intuïció: un díptic, poesia visual, pas del temps i cinema.

Per últim, una altra via important que volem seguir és el treball creatiu a partir de l’espai. Aquesta és una de les línies que venim desenvolupant des de la companyia, especialment a la nostra peça anterior Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns), un site-specific que combina moments fixos i moments d’itinerància. En aquest cas, volem treballar sobre un format fix però mantenint la relació dramatúrgica amb l’espai. La localització a partir de la qual estem començant a treballar és la façana d’un habitatge. Aquest espai, límit entre el públic i el privat, intuïm que ens permetrà traçar ponts entre el visible i l’invisible, la realitat i la ficció, el present i el passat.

En definitiva, amb aquest projecte, volem elaborar una reflexió poètica al voltant del lloc de l’ésser humà des de la perspectiva del pas del temps: una proposta que faci trontollar les ficcions que ens fan creure que ocupem un lloc privilegiat a l’univers, que ens permeti connectar amb la nostra petitesa i que obri la possibilitat, encara que sigui per una estona, d’habitar d’una altra manera el nostre ara i el nostre aquí.