Blog de FiraTàrrega

Arts de carrer, Arts escèniques, Programació, Públics 09/12/2013 Àrea de comunicació

Història d’un programador

Per Jordi Duran i Roldós, director artístic. Text publicat a El Cartipàs d’Olot el desembre de 2013

Un mòbil que sona. Un grup de nens inquiets asseguts a primera fila. Una persiana, una rialla, un home amb incontinència verbal i una dona baixa que vol que una dona alta la deixi passar al seu davant. Una mare intrèpida que avança entre els espectadors i dóna un entrepà embolicat amb paper de plata a un dels nens asseguts a primera fila. Un pare seductor que parla amb una altra mare i un nen somicós que mig plora en un cotxet. Un grup de joves amants del teatre que arriba a mitja funció. Un ocell que passa. El nen de l’entrepà que llença una bola feta amb el paper de plata a l’artista. La mare del nen de l’entrepà que ni s’immuta. Un avi que entra en escena a recollir-lo, s’atura al centre de la plaça i riu una gràcia de l’artista davant dels espectadors. Els espectadors que riuen de l’avi descol·locat rient de l’artista al centre de la plaça. Un fotògraf que creu que ha trobat una bona foto. L’avi que es creix i l’artista que lluita per incorporar la intervenció de l’avi a l’espectacle. El programador que aparta el fotògraf que també s’ha animat a entrar en escena. El fotògraf que s’ofèn i el programador que s’enfada perquè se sent policia. El programador se sent frustrat perquè els espectadors no respecten l’art ni l’artista. El grup de joves amants del teatre marxen fent soroll i un gos els borda. Una dona de mitjana edat que va sovint al teatre pensa que si ella fos aquell gos mossegaria un dels joves.

L’espectacle s’ha acabat i el programador fa un vermut amb els amics. No està per la conversa. És en un altre lloc. Es demana perquè els espectadors poden arribar a ser tan poc respectuosos. Ell creu que les arts de carrer poden apropar els seus veïns al teatre, a la seva sala, la sala de tothom. Creu que la cultura ha de ser per a tots, i que per això ha de ser gratuïta per a alguns. Pensa que calen espais de trobada, i que programant a la plaça del seu poble uns i altres celebren la seva llibertat. Pensa també que l’espai públic ofereix unes possibilitats al creador que van més enllà de la simple relació entre actor i espectador al teatre convencional, que la dimensió que prenen les històries que parteixen dels espais singulars tenen quelcom de vivència que les fa terriblement properes i amables al públic.

Pensa també que si en una sala la gent es comporta, perquè no ho ha de fer al carrer. Es demana si cal passar per taquilla per valorar un espectacle, si els diners ho són tot a la vida, si els valors que regeixen la societat actual permeten valorar una relació més enllà de l’acte de compra-venda. Pensa què ha fet malament. Pensa en l’artista contemporani i en la seva condició a la societat neoliberal; en l’ensenyament sota els governs neoliberals; en mares, pares angoixats i fills desatesos; en professors desorientats i en alumnes fora de control. Pensa en el control. Pensa en el control a l’espai públic. Pensa en la recuperació de l’espai públic. Pensa en el paper de les arts escèniques i de la cultura en la formació de ciutadans.

El programador beu i pica un parell d’olives. Potser li calguin unes vacances, pensa. Està cansat. Pensa massa. Relativitza i s’obre a una nova perspectiva. Pica unes patates. És veritat que les arts de carrer es caracteritzen per la seva capacitat d’adaptació al medi. Aquest és el seu gran actiu, així com el seu taló d’Aquiles. Cal un gran domini del medi per sortir-se’n. Al carrer hi fa fred, calor, no hi ha cadires, hi passen ocells, motos, cotxes i cotxets… Pensa en els espectacles meravellosos que ha vist i que han estat capaços de mantenir audiències impressionants, i pensa en com han estat capaços d’adaptar-se al medi i a la singularitat de cadascun dels espectadors.

El vermut s’acaba i tothom enfila cap a casa. Els amics del programador el feliciten per la tria de l’espectacle. Ell comprova que no han donat gaire importància ni a l’avi, ni al fotògraf, ni al nen que llençava boles de paper d’alumini. Se’n torna a casa creient que potser el que convé és no desesperar. Continuar provant, sorprenent i programant al carrer. Vol somniar i fer somniar. Té ganes de continuar parlant-ne amb el seu ajuntament. Creu en la necessitat de l’accés a la cultura i creu en la necessitat del respecte a la cultura i als seus treballadors. Te ganes de repensar la relació entre la seva tasca i el seu públic. Creu en la creació de públic, encara que sense diners sembli una utopia. Té ganes de pensar altres maneres d’acostar la seva feina a nens, joves, pares, mares i avis. Pensa en els espectadors de demà, i mentre pensa, de sobte, un home que creua el carrer escup al terra sorollosament i quasi el toca. Es demana si no saber anar pel carrer no és no saber anar per la vida.