Blog de FiraTàrrega
Arts escèniques, Comunitat, Espectacles, FiraTarrega 01/09/2016 Àrea de comunicació
Si volem que el teatre tingui una funció social, ha de sortir de les sales
ENTREVISTA A LALI ÁLVAREZ
La Lali Álvarez i la companyia LaPùblica estrenaran a FiraTàrrega l’espectacle Barcelona, contra la paret. Un relat possible de Barcelona, un viatge del documental a la ficció que exposa diversos casos com el 4F, els morts al CIE, els contrastos socials de classe. Tot això en una festa, en la qual estem convidats a assistir els dies 9, 10 i 11 de setembre a Tàrrega. Actualment, la Lali s’interessa per l’art a l’espai públic com a vincle entre societat i imaginació, el teatre d’experiència en espais no convencionals i la creació col·lectiva.
– Dius que t’interessa la ‘cultura de processos’. A què et refereixes?
Entenc la cultura com la sèrie de processos que ens defineixen com a societat, on ens ajuntem amb altres persones per a compartir, per a reflexionar junts, gaudir la bellesa, generar cultura. Penso que la cultura és això i no només el producte d’aquest processos.
En el model cultural que ens envolta, el de la cultura com a indústria, a les persones que treballem en aquest camp se’ns demana produir productes que hauran de poder ser inserits en un mercat. Jo entenc que els treballadors de la cultura som persones que participem en processos en els que s’hi implica la imaginació, la reflexió, la transformació, i amb d’altres persones. Això genera una cultura determinada, una manera de fer, de viure. És aquesta la cultura que m’interessa, no només la que es basa en la producció i consum d’un producte.
– A Barcelona, contra la paret, com comença aquest procés?
Barcelona, contra la paret neix perquè a la companyia LaPùblica teníem ganes de fer un espectacle on preguntar-nos sobre la nostra ciutat, sobre què hi passa sota la superfície de la ciutat guapa, la Barcelona de la marca. I volíem portar a escena alguns casos concrets com el 4F, parlar de la repressió de la dissidència i de les vulneracions dels drets humans en aquesta ciutat d’aparença democràtica. I preguntar-nos quines conseqüències individuals i socials tenen aquests fets. Són coses que passen a Barcelona i també a molts altres llocs.
Ha estat tot un procés de creació que continua a Tàrrega, on el compartirem amb els espectadors. Hem estat pràcticament un any investigant, llegint, fent entrevistes, participant amb IRIDIA (el Centre per a la Defensa dels Drets Humans) en el curs de defensa dels drets humans i denúncia de la tortura, amb Amnistia, amb persones que han sofert aquests casos en la seva pròpia pell. Hem anat plantejant què és el que volem fer quan els espectadors estiguin amb nosaltres. No és una obra tancada que es representi sempre igual, perquè dependrà molt de com estaran els espectadors amb nosaltres.
– Us heu trobat amb dificultats a l’hora d’aconseguir informació o testimonis?
La veritat és que no, perquè anàvem bastant encarats a buscar coses concretes i hem tingut la col·laboració d’entitats, com per exemple IRIDIA. Ells treballen directament en la defensa d’aquests casos, des dels CIES, amb persones que pateixen maltractes quan estan privats de llibertat, migrants… Hem tingut accés a parlar amb persones com el Rodrigo Lanza o la Mariana Huidobro del cas 4F, periodistes… És veritat que hi ha una part d’informació que no la trobes a la primera, que no surt als mitjans convencionals, però tota és accessible. Si la busques hi és.
– En alguna ocasió, has afirmat que no preteneu donar una lliçó, quin és l’objectiu d’aquesta obra?
L’objectiu ens l’hem preguntat molt des del principi: per què fem això? Per què decidim parlar d’aquests temes? Per què decidim buscar una manera diferent de plantejar aquesta experiència a l’espectador? Per què no tanquem un concepte que es pugui representar a diferents escenaris, sinó que busquem la manera d’utilitzar l’espai concret on es representarà?
I el perquè és múltiple. Hi ha una part de la nostra recerca com a artistes que fa que tinguem ganes de buscar els nostres límits, sortir de les nostres zones de confort i buscar i explorar fórmules teatrals que ens son desconegudes. Moltes vegades durant el procés ens hem sentit en la corda fluixa, perquè fins que la peça no arriba al públic no sabem què passarà.
Tenim una necessitat d’anar més enllà de la nostra recerca artística, però el que volem és investigar, saber si ens podem posar al servei de la societat d’alguna manera. Clar que teníem ganes de fer-nos altaveu de lluites, de dolors patits per persones… però en el procés ens hem d’adonat d’aspectes que crèiem que eren d’urgència i que la urgència està en una altra banda, com ens ha passat amb el tema de l’aïllament penitenciari, que inicialment no estava dins de les nostres àrees de recerca, però que ens hem adonat que és un tema molt problemàtic i que no se’n parla.
Tenim una intenció de ser altaveu, de col·laborar amb els activistes que hi estan treballant. Però nosaltres no som ningú per a donar lliçons, nosaltres estem investigant, ens estem preguntat, no volem donar respostes. Volem fer-nos preguntes sols a la sala d’assaig i després amb l’espectador. I com més treballem més ens sorgeixen, per què fem això? On és realment la mancança democràtica? De qui és responsabilitat aquesta falta de democràcia? Què podem fer nosaltres com a artistes i com a ciutadans per a que no ens vencin i ens tornem menys humans?
– Anar més enllà del simple disgust de l’espectador?
No volem que la gent surti de l’espectacle només cabrejada. Hi ha una intenció de denúncia, és cert. És veritat que hi ha coses que estan molt malament, però també hi ha molta gent que treballa per a superar aquestes injustícies, des de la societat, la base, l’activisme. Estem intentant, en aquesta darrera part del procés, fer un pas més enllà i anar més enllà de la simple queixa. Podem estar cabrejats perquè en tenim motius, però d’alguna manera hem d’intentar mostrar que la xarxa ens pot salvar d’aquesta ràbia i intentarem fer-ho a Tàrrega, no caure en el nihilisme. Que la festa que proposem a l’espectador no sigui només la festa del cabreig, sinó pensar que entre tots junts tenim alguna cosa a fer, o que hi ha gent que fa coses i podem donar-los suport. Per això proposem una festa, perquè les festes són llocs on es genera xarxa, on es generen afectes.
– També parles del vincle entre societat i imaginació, del teatre com un bé comú, aquest any a FiraTàrrega podem trobar molt de tot això que tu dius. S’estan fent bé les coses?
Penso que és interessant que diferents grups de persones i artistes ens plantegem que el nostre art, en el moment que es fa públic, té una incidència en la societat i que no és només entreteniment. Que ho fem servir per donar suport a algunes lluites. I crec que és interessant que els festivals i programadors recolzin això. I que tots plegats tinguem la consciència de que quan estem enfrontant-nos amb el públic, no existeix la neutralitat. Qualsevol espectacle és polític, ja sigui per la seva temàtica, o perquè posar-nos tots junts en un espai ja és política, és cultura, és un fet social.
Si s’està fent bé o no… no ho sé. Si s’estan fent bé les coses… ens ho dirà el temps. Si és necessari, penso que això ho haurà de dir la societat. En el moment en què espectacles com Hazte banquero o d’altres de temàtica política, tinguin el suport del públic… això voldrà dir que són necessaris. Però penso que és important que festivals i programadors donin espai per a aquestes propostes.
Hi ha espectacles que no tenen tant una temàtica política, però que transformen l’espectador. Penso que tots els artistes, d’alguna manera, busquem que el públic entri d’una manera i en surti d’una altra.
Aquests dies a França veient a les entrades del Festival d’Aurillac amb l’exèrcit armat a les portes… estem vivint en una guerra i és veritat que no ens podem aturar, que els artistes hem de seguir fent la nostra feina per no deixar que la guerra sigui l’únic que hi ha al nostre volant, però també ens hem de fer moltes preguntes sobre què hem de perseguir al fer la nostra feina.
– I continuaràs treballant aquesta temàtica?
Després de fer dos espectacles de temàtica política explícita, em venen moltes ganes de buscar on està la transformació per altres llocs. Tinc clar que la política està a tot arreu i està en els processos i no en les obres. Tinc ganes de seguir fent treballs artístics de comunitat, tinc ganes de donar ales a la imaginació en endavant, i potser allunyar-me una estona del document. Sigui com sigui, no treballar sola a l’estudi, hem estat en contacte amb molta gent per crear Barcelona, contra la paret i això és molt més útil que qualsevol cosa que puguem dir damunt de l’escenari, el com ho hem fet…
– Creus que s’havia perdut la funció social del teatre i que a partir de la crisi econòmica s’ha revifat?
El que sí que veig és que en aquests últims anys hi ha més escriptures i dramatúrgies directament generades a partir de temes concrets, d’actualitat i que potser ja no s’intenta tant explicar coses d’ara amb re-lectures dels clàssics. Moltes vegades s’han utilitzat Shakespeares i Brechts per explicar temes d’avui en dia, i es seguirà fent, és clar. Però ara també posem noms i cognoms de l’ara, i no parlem de temes socials i polítics a través de l’adaptació d’un clàssic.
Penso que si volem que el teatre tingui una funció social, ha de sortir de les sales. La funció social no és només en tractar certs temes tancats en una sala. Potser compleixen una funció social els projectes que entenen al públic com a subjecte del fet artístic i no com a objecte o destinatari. Fer Barcelona, contra la paret a Tàrrega, al carrer, és un repte per nosaltres, i ens agradaria que servís per apropar al carrer alguna discussió que potser no hi és prou.
– Després de FiraTàrrega, com avançarà el projecte?
Anirem als Lluïsos de Gràcia la setmana següent després de Tàrrega, perquè hem estat fent residència allà. Durant la Mercè estarem 5 dies a l’Antic Teatre també. L’espectacle anirà evolucionant perquè tenim molts dubtes, sobre com veiem Barcelona, de què ens serveix parlar de la ciutat, què esperem trobant-nos amb el públic en una festa.
– Com penseu que es pot rebre aquesta obra fora de Catalunya? De la mateixa manera?
En aquesta recta final de treball és una de les coses en la que estem posant el focus. Barcelona, contra la paret no és un documental, no expliquem només fets reals, volem buscar també quines són les conseqüències personals de viure segons quines coses i les seves conseqüències socials. Aquestes són històries que passen a totes les ciutat europees democràtiques. A l’explicar les històries dels personatges, qualsevol pot identificar el lloc comú. Barcelona, contra la paret s’hauria de poder fer a qualsevol lloc.
Nosaltres ens estimem Barcelona, però sentim que la ciutat ens estima i ens rebutja a la vegada i pensem que molts ciutadans europeus poden tenir el mateix sentiment que nosaltres vers les seves ciutats.
