Blog de FiraTàrrega

Arts de carrer, FiraTarrega, Urbanisme 06/04/2020 Àrea de comunicació

L’èxit internacional d’unes arts de carrer ingovernables

Catalunya és un dels màxims exportadors mundials de creacions en arts de carrer i espai públic. Però, quines en són les raons? Què explica aquest èxit i reconeixement internacional? Anna Giribet, directora de FiraTàrrega, ens ho explica en aquest article.

En la conversa inaugural de FiraTàrrega 2019, Xavier Antich deia que «l’espai públic és el lloc que els cossos acaben transformant; per això l’espai públic és literalment ingovernable». La vitalitat i riquesa de l’escena actual de les arts de carrer catalanes és un fet —reconegut internacionalment—, i per entendre-ho és imprescindible començar amb una aproximació des de l’urbanisme.

George-Eugèn Haussman, (polític, 1809-1891) va convertir París en una xarxa al servei d’una ciutat en moviment. Frederik Law Olmsted (arquitecte paisatgista, 1822-1903) va dissenyar un entorn rural com Central Park al cor de Nova York. Ildefons Cerdà (urbanista, 1815-1876) va idear un teixit urbanístic a Barcelona. Tres figures de l’època moderna que van canviar les seves ciutats. Més enllà de la forma, es van preocupar per la vida de la ciutat, la convivència. Haussman lluitava per aconseguir una ciutat accessible, Olmsted per una ciutat sociable i Cerdà somiava amb una ciutat igualitària. Accessible, sociable i igualitària.

El llibre Construir i habitar, del sociòleg i historiador nord-americà Richard Sennett, comença així: «L’arquitecte català Ildefons Cerdà va ser el primer a posar les paraules urbanisme i urbanista en un text imprès. (…) Les paraules van aparèixer perquè les condicions de la vida moderna requerien una manera particular d’entendre les ciutats». L’obra posa en relleu, doncs, la figura d’un dels fundadors de l’urbanisme modern.

Amb l’urbanisme, Cerdà iniciava una nova disciplina que tenia com a objecte l’organització i la regulació dels edificis i procurar el benestar de la població que habita una ciutat.

L’estructura dels barris, la forma dels edificis, el disseny de les voreres, el traçat dels carrers, la urbanització i la definició dels usos dels espais col·lectius com els parcs o les places; l’urbanisme i l’arquitectura son primordials perquè una ciutat pugui acollir i abraçar les arts de carrer, totes les expressions artístiques que tenen lloc a l’espai públic. Cerdà va assentar les bases urbanístiques d’una ciutat per a tothom; en definitiva, un espai d’igualtat i sociabilitat. Podríem aventurar, a grans trets, que va aplanar el terreny perquè en, el futur, les arts de carrer poguessin entrar a la ciutat i afavorir la convivència dels seus ciutadans.

L’escena d’arts de carrer catalana

La característica principal de les arts de carrer és que tenen lloc al carrer. La segona és que son efímeres. Però les arts de carrer també poden ser accessibles, sociables i igualitàries, com la ciutat que somiava i projectava Cerdà.

Actualment, Catalunya és un dels màxims exportadors mundials de creacions en arts de carrer i espai públic. Tot i això, la formació oficial reglada en arts de carrer és pràcticament inexistent. A continuació, algunes pistes que potser expliquen (o no) aquesta aparent incoherència.

Els artistes i companyies d’arts de carrer es formen i creen les seves propostes artístiques al marge de la institució acadèmica i dels grans equipaments culturals. Aquest fer al marge de, allò que creix fora, extramurs, els permet allunyar-se de les imposicions estètiques de l’establishment del teatre clàssic. Les peces de carrer, doncs, s’emplacen en un context viu i ple d’informació on els creadors han de jugar i adaptar-se amb el que ja existeix. Així doncs, treballar en un espai no protegit com el carrer permet pensar i crear en un codi obert, un sistema que permet encaixar els elements estranys, els curiosos, els (im)possibles. La investigadora nord-americana Melanie Mitchell (1) apuntava que «la complexitat apareix en el transcurs de l’evolució; sorgeix a través de la retroalimentació i el cribratge de la informació en lloc d’existir com en un telos predestinat i programat des del principi». És a dir, pensar en obert permet la innovació.

Existència de referents i traspàs de coneixement

Als anys setanta, Catalunya va ser un referent de la creativitat en arts de carrer en l’àmbit mundial. Companyies com Comediants, la Fura dels Baus o la Cubana van irrompre i van donar lloc a un nou model d’articulació cultural/creativa. El saber fer de la creativitat d’aquestes companyies ha perdurat entre generacions. M’agrada pensar que habitar un territori limitat en dimensions com el nostre ha permès compartir i transmetre el coneixement entre creadors de diferents generacions. Compartir el codi obert que apuntava més amunt.

Una de les cites indispensable de les arts de carrer i l’espai públic del sud d’Europa és FiraTàrrega. El mercat estratègic d’arts escèniques especialitzat en arts de carrer i que cada segon cap de setmana de setembre des de 1981 acull a la ciutat de Tàrrega prop d’un miler de professionals que acudeixen a la cita per descobrir les novetats de les arts de carrer de casa nostra, entre d’altres. L’existència d’aquest aparador internacional, culminació institucionalitzadora, ara sí, de les arts de carrer a Catalunya, amb el suport, encara fràgil, d’ajudes a la creació i a la producció per part de l’ICEC i les ajudes a la mobilitat i promoció d’artistes catalans a l’estranger de l’IRL, permeten que a data d’avui les companyies catalanes especialitzades en la creació a l’espai públic estiguin presents en tots els circuits escènics internacionals, com ara, Festival d’Aurillac (França), Theater Op de Markt a Hasselt (Bèlgica), Out There Festival a Great Yarmouth (UK), Passage Festival de Helsingor (Dinamarca) o Seoul Street Arts Festival (Korea).

Evolució cap a nous paradigmes

L’espai públic ha estat sempre un concepte central en la història de la filosofia. La filòsofa catalana Marina Garcés, en el seu llibre Filosofia inacabada, diu: «Està en joc una veritable transformació de la filosofia: la feminització, la precarització o proletarització i la col·lectivització del coneixement. (…) Dones, precarietat i sabers col·laboratius».

Els tres conceptes de transformació de la filosofia que apunta Garcés també poden servir per explicar (en part) l’evolució de les arts de carrer catalanes. Aquesta marginalitat creativa i l’insuficient suport institucional han fet que esdevinguin unes arts precàries; la col·laboració i la interrelació de sabers i coneixements entre creadors catalans ha permès que aquestes arts perdurin en el temps; la realitat cada vegada més remarcable d’una feminització de les arts de carrer amb artistes com Ada Vilaró, Eva Marichalar, Alina Stockinger, Prisca Villa, Vero Cendoya o Lali Álvarez entre altres, aportarà nous referents necessaris i de qualitat al panorama català.

A aquests tres elements de transformació hi afegiria que a Catalunya probablement veurem arribar una època amb nous paradigmes escènics pel que fa a la creació a l’espai públic. L’espai públic es «posarà de moda» també escènicament. La llibertat i l’amplitud de possibilitats de l’espai públic atrapen els creadors i els espectadors. Es revaloritzaran i prestigiaran les creacions pensades i ideades per a ser representades a l’espai públic. No estic parlant d’aquelles propostes que es poden adaptar en una sala o un espai no convencional sinó d’aquelles peces que estan concebudes i pensades per ser exhibides només a l’espai públic, 100% carrer. Aquest tipus de propostes acostumen a necessitar un públic actiu que participi de la peça des de l’experiència i no des de la passivitat. Les arts de carrer reivindiquen la presencialitat, l’art de trobar-se. La re-significació del paper de l’espectador formarà part també d’aquesta transformació de les arts de carrer catalanes. Un bon exemple d’aquest nou estadi es pot explicar a través de la companyia Kamchàtka, que basa les seves creacions a l’espai públic i situa l’experiència de l’espectador en una posició central.

És molt complicat crear fora dels paràmetres i evitar caure en els llocs comuns de la creativitat. Però a Catalunya tenim una identitat cultural reconeguda internacionalment i plena de referents que contribueix a explicar el nostre imaginari cultural, en aquest cas a través de les arts de carrer. Potser Cerdà i el seu urbanisme van posar-hi la primera pedra. Potser aquesta ingovernabilitat del carrer a la qual es va referir Xavier Antich té tota la lògica.

……………….

(1) Melanie Mitchell, Complexity: A Guided Tour. Nova York: Oxford University Press, 2009, p.13.