Blog de FiraTàrrega

Arts de carrer, Arts escèniques, Comunitat, Espectacles, FiraTarrega, Suport a la Creació 25/10/2021 Àrea de comunicació

Tornar

Finlàndia. La Veronal. FiraTàrrega 2010 © Elba Romero

Per Marcos Morau, director de La Veronal

Tornar.

Érem joves, els obstacles no tenien encara forma de monstre, ni teníem símptomes de cansament i ens semblava que podia seguir sent així per sempre.
Al nostre voltant observàvem un món nou, ple de vida, de moviment, d’un progrés incansable i sentíem en nosaltres el vigor i l’ànim necessaris per mantenir el pas fins a arribar a algun lloc.
Érem joves quan vam aterrar per primera vegada a FiraTàrrega.
És la simplicitat i el caràcter tan abstracte dels nostres sentiments juvenils el que, per dir-ho d’alguna forma, ens fa creure que som immortals.
Ens quedava un món per descobrir, un món que necessitava de nosaltres, dels que just començàvem.
Recordo un moment, un lloc on el meu cap no trobava els límits, on la bogeria de la joventut es creuava amb un marc perfecte, un temps perfecte, un grup de gent vinguda de tot arreu.
La primera vegada que vam venir a FiraTàrrega va ser amb l’espectacle Finlàndia, a la plaça de les Nacions, teníem vint-i-pocs anys, veníem amb la fam d’un futur que començava a presentar-se rocós, on brollaven llums i ombres, il·lusions i pors, brillantors i navalles. Vam tornar després amb la que seria una peça clau en la trajectòria i destí de La Veronal, Los pájaros muertos, una peça que marcaria l’estil posterior de la companyia i ens portaria a Brasil, París, la Biennal de Venècia i molts racons d’un món que començàvem a abraçar.

L’artista contemporani és escèptic i desconfia fins i tot -o més aviat principalment- de si mateix. Li costa definir-se com a creador i artista i poder ser feliç i viure d’això.
És difícil reconèixer les virtuts en un mateix i en l’altre. Les virtuts solen estar amagades profundament. El mateix passa amb els llocs que t’han deixat empremta i els llocs en què has deixat empremta.
Costa reconèixer aquests llocs.
Llocs que han emfatitzat les teves virtuts i llocs que t’han permès créixer, i en definitiva ser.
FiraTàrrega és un d’aquests llocs.
És aquesta imatge temporal.
És aquest record que guardem profundament, aquest somriure que se t’escapa. Aquesta mirada còmplice.
Anys després, ja al mig de la voràgine internacional i la satisfacció de poder tenir un ritme artístic i un reconeixement més enllà de casa vam tornar amb l’espectacle Bologna Pasolini. Sí, amb les mateixes pors del primer dia, però amb l’artesania d’algú que coneix les seves habilitats i sap fer malabars amb els seus temors.
Mirar enrere i pensar en FiraTàrrega és pensar en empremtes que deixes en els llocs i empremtes que et marquen per sempre.
Pensar en Tàrrega és treballar per primera vegada amb una banda de música (de Bellpuig) i recordar-te de tots ells quan treballes amb orquestres simfòniques a un país del nord d’Europa.
Pensar en Tàrrega és poder llançar gavines negres des de la torre del campanar de Santa Maria de l’Alba.
És poder barrejar professionals amb amateurs sense complexos i pensar en gran. I sempre més.
Pensar en Tàrrega és anar en bici al Talladell una nit d’estiu.
Un premi al millor espectacle.
Una paella al pati de l’escola pia.
Un capellà explicant-nos com accedir a la finestra que dóna a la plaça dels Àlbers.
Col·locar la dansa a peu de carrer i deixar que l’espectador entri dins de l’escena i el sostre del teatre sigui la mateixa nit estrellada.
El somni d’una nit d’estiu.
Gràcies, Fira Tàrrega per deixar-nos empremta, per empènyer-nos a créixer i somiar, per ser aquesta plataforma que ens va donar la mà i ens va animar a seguir.
A creure.
A créixer.
Gràcies Anna, Jordi i tot l’equip meravellós que ens va abraçar des del primer dia fins a l’últim.
Si somiar és com viatjar de franc a un lloc al que mai podràs tornar, desitgem poder tornar algun dia aquí.
Plens de gratitud i ganes.
Plens d’una joventut que mai vam superar.
Amb estima,

Marcos