Blog de FiraTàrrega

RSS

Arts de carrer, Comunitat, Espai públic, Espectacles, Festivals, FiraTarrega, General, Política cultural, Programació 02/06/2022 Àrea de comunicació

Es pot o no es pot?

Què es pot fer avui dia a l’espai públic?

Per Sergi Estebanell

Fa uns quants anys que em faig aquesta pregunta a la qual encara no li he trobat una resposta que em deixi completament tranquil.

Miro al meu voltant i sento que estem cada vegada més controlats i amb més por, sento que en aquests darrers anys ens hem tornat més dòcils i complaents, a la vegada que més vulnerables emocionalment.

Crec que s’ha accentuat una fractura social entre els qui encara creiem que hem de cercar els impossibles i entre els qui hem acceptat les regles del joc tal i com són i no mirem més enllà.

Em fa por veure que hi ha gent que té cada vegada més pors, perquè la por anul·la la creativitat i sense creativitat deixarem de creure que hi ha portes i finestres que ens poden dur a llocs desconeguts.

Sabem que hi ha moltes coses que es no es poden fer a l’espai públic, i quan dic que no es poden fer no vull dir que no es poden fer, sinó que estan regulades i, per tant, si les fas obtindràs una penalització, una multa, una sanció.

De vegades econòmica, de vegades fins i tot penal i de vegades —i aquesta és potser la que em fa més por— una sanció moral que pot arribar de qui menys t’ho esperes.

Hi ha persones, habitants de l’espai públic com tots nosaltres, que creuen ser jutges del que es pot i no es pot fer i que enfront de qualsevol signe de “anormalitat/creativitat” no dubten a fer a través de la seva mirada o paraules un judici al que estàs fent.

La por a la penalització, al judicis i al que diran està soscavant per moments el poder creatiu, que ens permet imaginar altres possibilitats enfront al que en principi no es podria fer, al que es dictaminat com a «normal».

Però, què és «normal» o no ho és? Què hauria d’estar prohibit o no? Quins espectacles es poden fer o no a l’espai públic i per quines raons? Quines de les bases establertes estan limitant la llibertat d’expressió?

Són preguntes que em faig i que intento respondre’m utilitzant la intuïció, el sentit comú i la creativitat. Però tinc la percepció que altres persones —que curiosament són les que està en situació de poder per decidir— les responen des d’altres ítems, com la por, la seguretat i la bondat.

-Es pot pintar al carrer amb guixos de colors? No es pot!
-Es pot menjar o beure al carrer? No es pot!
-Ens podem estirar al carrer? No es pot!
-Ens podem desvestir al carrer? No es pot!
-Podem fer l’amor al carrer? No es pot!
-Podem entrar al mercadona i ballar? No es pot

Ens podem abraçar al carrer? No es podía. Ara sembla que sí es pot però, i si ens plantessim 100 persones un dia qualsevol a “l’espai públic” i ens abracem durant hores… Ens ho permetrien? Qui seria la persona que ens vindria a dir que no ho podem fer? De què estem parlant quan ho fem? I en prohibir-ho? Tu t’atreviries a fer-ho? Per què ho faries? T’autocensures? És necessari fer aquest tipus de coses a l’espai públic?

Jo me les he contestat i, en base a les meves respostes, he passat a l’acció. Ara et deixo que te les contestis i te’n comparteixo unes altres que estic mirant de respondre.

-Quin és el sentit de l’art avui dia?
-Com ens hem de posicionar els creadors enfront d’aquestes situacions?
-És l’art un motor de transformació social?
-L’art ha de ser provocador o seguir les regles establertes?

Per a mi, l’art que mobilitza, que qüestiona, que emociona, l’art que ha sigut capaç de generar canvis i que ha possibilitat generar reflexió sempre ha sigut «provocador», sempre ha tingut una intenció d’anar més enllà, de transformar la realitat i la societat, de posar en qüestió les temàtiques i reptes que tenim com a societat.

Els creadors que m’emocionen i em fan pensar cerquen expressar la seva visió del món a través de l’art i alhora ens fan imaginar altres possibilitats.

La provocació és l’eina per traspassar els límits establerts i connectar amb les persones a través de les emocions. Per tant, crec que no hi ha una altra via que entendre l’art com una eina de transformació social.

Una altra cosa és convertir l’art en entreteniment i, amb ell, distreure el públic en moments en què passen moltes coses potents al nostre voltant. No dic que això no hagi de ser així i segurament és necessari fer aquest tipus d’espectacles i jo també els he fet; però penso que si només ens centrem a fer ús de l’art per transformar-lo en entreteniment i producte correm el perill de mercantilitzar-nos i distreure’ns massa del que està passant.

M’agradaria pensar —i reconec que puc semblar naïf— que el camí és tornar a entendre l’art com l’eina creativa que ens pot connectar com a persones, que ens pot ajudar a imaginar altres mons possibles i, per tant, a fer d’allò impossible quelcom possible. I poder fer-ho fins i tot fóra dels mercats i circuits establerts. Però, com dic, segurament és molt naïf pensar-ho i malgrat creure-hi amb convicció em costa posar-ho en pràctica. Però no per això deixo de reflexionar-hi i intentar-ho.

En temps de pandèmia, quan no es podia sortir al carrer a actuar, ho vaig fer; quan no podíem anar pels carrers sense mascareta, ho vaig fer; quan deien que no ens podíem reunir més de 10 persones per fer un taller, ho vaig fer; quan l’art a l’espai públic estava limitat vaig buscar la manera de seguir-ho fent.

Ho vaig fer principalment per dues raons que, a priori, poden semblar contradictòries.
La primera, per mi mateix, per supervivència.

Sóc un animal de carrer, visc del contacte amb els altres, d’observar el que passa al meu voltant, de cercar en el dia a dia què hi ha de realitat i de ficció, de jugar amb la imaginació sobre el «podria passar i no passa». Tot això ho visc quan trepitjo el carrer, mirant-lo des d’un filtre creatiu.

Vaig sentir que la por s’apoderava de mi i que poc a poc estava perdent la meva creativitat i no ho vaig suportar; així que vaig decidir fer coses que a priori no es podien fer.

I la segona raó del per que ho vaig fer va ser pels altres i perquè crec que l’única sortida que tenim és la connexió emocional amb els altres.

Fa 20 anys que estic en aquest món de l’espectacle, on tinc la sort de compartir les meves emocions, reflexions i creativitat amb els altres. Ho faig majoritàriament en espais d’exhibició (festivals) cancel·lats fins no fa molt i, com a espai d’assaig, també ho faig als carrers, durant el dia a dia.

Aquest espai d’exploració és la meva vida. No hi ha diferencia entre el meu dia a dia personal i professional. Per a mi, la vida és amor i creativitat i la majoria de vegades la poso en pràctica a l’espai públic a través de les meves creacions i experimentacions.

Així, doncs, deixar de fer-ho d’alguna manera és matar-me a mi mateix. A més, crec amb molta convicció que la via de salvació és connectar-nos entre nosaltres. Crec que vivim una època de profunda transformació i que és normal que ens fem moltes preguntes a les quals no és fàcil trobar resposta.

L’únic camí que visualitzo com a possible és el de la connexió entre persones afins i també amb d’altres que no ho són. Ajuntar-nos en comunitats i crear xarxes de contacte humà i creatiu que ens permetin compartir el que estem vivint i mirar de pensar plegats en el que vindrà. Mirar de respondre aquestes preguntes i fer-nos-en de noves per seguir entenent el que ens està passant com a societat i quin rol hem de jugar els creadors.

A mode de conclusió, us deixo algunes preguntes més. Si voleu, feu l’exercici de contestar-les i observeu quin és l’estat emocional que us provoca la vostra pròpia resposta. Ho podeu fer també per parelles i així potser coneixereu una mica més la persona a qui les feu.

-És l’espai públic un espai públic.
-Creus en els impossibles?
-Els festivals o programacions culturals són espais de llibertat creativa?
-Per què fas el que fas?
-És l’art un producte? Hauria de ser així?
-Per què serveix l’art?
-T’havíes fet alguna vegada aquestes preguntes?
-Què és pot i que no es pot fer avui dia a l’espai públic?

I llegint un altre cop la darrera pregunta, que dona peu a aquest article, em dic que segurament està mal plantejada, perquè podem fer tot allò que creiem que es pot fer. Així, doncs, la cosa no va del que sí o el que no; va més de quines són les nostres creences i com les podem transformar.

I, arribant a aquesta conclusió, em sorgeixen més preguntes:

-Com ens posicionem, els qui ens dediquem a la cultura, enfront al que vivim cada dia i quins peatges estem disposats a pagar per fer sentir la nostra veu i les nostres emocions de forma creativa?
-Fins a quin punt estem disposats a posar-hi el cos i arriscar-nos a perdre la nostra posició de poder i de prestigi?
-Per qui fem allò que fem i com ens fa sentir fer-ho sota els límits imposats, de vegades per la societat, de vegades per nosaltres mateixos?

Per anar més enllà, hem de traspassar límits i confrontar els qui diuen que això no es podrà fer o no serà possible. Fa poc em van compartir la frase d’una creadora ja gran que deia «Si ets capaç d’imaginar-ho, doncs ja és realitat».

No crec que, en general, les coses canviïn. Estic deixant de creure en l’espècie humana. Crec que la cultura en general està en decadència i em plantejo molt seriosament si l’art ha d’intentar canviar el món. Segurament no.

De manera més genèrica i global, estic deixant de creure; però de manera més propera i local crec més que mai que la creativitat, la imaginació, la provocació i la connexió emocional és l’única via per seguir existint i creant a l’espai públic. Aquest espai públic que ja no ho és però que és imprescindible reinventar.

Amb aquestes paraules us convido a traspassar els límits del possible i posar la creativitat en el vostre dia a dia. Escoltar activament, sentir i deixar-vos travessar per allò que us succeeix quan imagineu fer d’allò impossible quelcom possible.

Si les meves paraules t’han donat ganes d’accionar i m’ho vols compartir, em sentiré feliç. I si les meves paraules t’han generat rebuig i hi estàs en desacord, també ho celebro molt, ja que això voldrà dir que encara no estem completament morts i que hi ha esperança per trobar una mica d’humanitat entre la massa informe de ciborgs i uns i zeros.

www.sergiestebanell.art

www.deshakers.org

www.streetartsmanifesto.org

Be Sociable, Share!

    Comentaris (4)

    1. Oscars

      Totalmente de acuerdo. El espacio público ha dejado de serlo gracias a las políticas neoliberales controladoras que han sembrado el miedo en el tejido social.
      Gracias por las reflexiones Sergi

    2. Luiss

      Toda organización está en manos de personas que están al mando u obedecen órdenes de superiores que nos llevan a la decadencia que señalas, en la cultura marcar la diferencia hoy en día tiene dos o más lecturas, la del público que recibe emocionalmente y juzga sin demasiados ni obligados conocimientos, y la del que paga, programa,( o como quieras llamarlo) que a veces ( más de la que quisiéramos) veta, censura lo que provoca emociones y procesos de reflexión ante algo que no está en armonía en la sociedad y prefiere apoyar el “nombre” o el “vacío ” argumental. Como dirían los romanos “pan y circo “. Le temen más a una persona que se queja aunque sea en un twit, para prohibir a cientos que se liberan.

    3. kriss

      El carrer i els drets. Crec que parlar de drets seria moltcorrecta. La cultura artistica parla i dona veu

    4. Tatianas

      Jo vaig tenir la sort de participar d’aquest taller dels impossibles i em sento molt agraïda de haver-hi estat aprop d’aquest artista tan apassionat . Estic totalment d’acord amb aquestes paraules.

    Afegir un comentari

    Cerca al web

    ×