Blog de FiraTàrrega

Acompanyament, Arts de carrer, Creació, Espai públic, FiraTarrega, Hivernem, Institut Ramon Llull 16/01/2025 Àrea de comunicació

Les encaputxades: primeres intencions per a una recerca entre l’art i la política

Per Albert Chamorro

Les encaputxades és un dels projectes seleccionats en la convocatòria 2025 del programa Hivernem, promogut per l’Institut Ramon Llull i FiraTàrrega. En aquest article, Albert Chamorro explica les premisses que es planteja com a punt de partida de la seva recerca

Què sentim quan ens cobrim el rostre? Com ens miren-perceben-observen els altres quan la nostra cara no és visible? Com afecten les identitats de classe-racials-gènere a la percepció col·lectiva de la figura encaputxada? Quines diferències hi ha entre un policia encaputxat i una manifestant encaputxada? Quin és el potencial poètic, imaginatiu, sensorial d’una persona encaputxada palplantada al mig del carrer? Ens fan por les encaputxades? Ens donen esperança?

Aquestes preguntes són les que articulen la recerca del projecte Les encaputxades, dotat amb una beca Hivernem i que portaré a terme al llarg d’aquest 2025. Una investigació que parteix d’una idea central: el rostre humà és el nexe neuràlgic d’allò que anomenem comunitat; sense rostre, no hi ha societat possible. És en les faccions amagades de la vista pública que esdevé la potència del que és desconegut. Aquesta investigació planteja partir de la figura de les encaputxades, anar a la recerca dels motius que, al llarg de la història, han portat a certes persones a la necessitat de cobrir-se el rostre en el seu transitar per l’espai públic; dels antics ordes monàstics a les forces de control policial, d’aquelles persones que es mobilitzaren per les lluites socials a aquelles altres que amaguen la mirada per evitar ser discriminades; totes elles comparteixen la voluntat d’amagar-se de la realitat circumdant. Aquesta hipòtesi inicial, lligada a les primeres preguntes intuïtives, donen peu a unes altres, més concretes: per què tenim la necessitat d’ocultar el rostre al carrer? Qui és perseguit si ho intenta? Quina força oculta amaguen els rostres encaputxats? I per últim i més important: qui té dret a amagar el rostre?

La rellevància d’aquesta investigació dins el marc de l’espai públic rau, precisament, en el fet que és al carrer on els rostres han de ser vigilats i documentats. En el mateix moment que neix el concepte d’«espai públic» —en oposició a espai privat— és quan neix la necessitat de controlar qui habita, momentàniament, aquest territori indefinit. Per tant, la relació que s’estableix en aquest projecte amb l’entorn i aquelles que el transiten és evident: necessitem fixar la mirada en qui té el dret a amagar el rostre —i, per tant, la seva identitat—, en quins contextos està permès que això passi i perquè es permet —com el context festiu en contraposició al reivindicatiu—, per entendre com, en una societat de control, la pervivència d’aquesta s’articula en gran part per la monopolització del rostre.

Tot i que aquesta investigació tindrà la voluntat d’esdevenir una peça artística, la recerca pretén articular un treball que sigui valuós per a altres sectors més enllà dels culturals, en especial aquells enfocats en la defensa dels drets humans i del dret a la lliure protesta, així com tots els col·lectius que es veuen afectats pel control tecnopolicial del carrer.

És en aquest règim que habitem on el carrer esdevé territori dels cossos submergits en l’anonimat. Quan el poder exigeix que la lluita sigui a cara descoberta és perquè ja tenen el control, ja que tots els rostres formen part d’una xarxa global de disciplinament de les mirades. Si pensem en moviments com les zapatistes, les indígenes, les lluitadores revolucionàries del Kurdistan o qualsevol altre moment de lluita contemporània, cobrir-se el rostre, esdevenir encaputxades, no és un pas produït amb la voluntat de generar violència, sinó de subvertir la llei màxima del poder: esdevenir invisibles. I és en aquesta invisibilització mateixa que torna la potència al carrer, quan els rostres amagats esdevenen comuns, potència de canvi. Paradoxalment, quan el rostre és cobert, s’il·lumina; és en la màscara de la caputxa que avui, sota un règim de control tirànic de les cares, esdevé l’alliberació. Quan el moviment zapatista s’aixeca ara fa 30 anys, aquell dia d’any nou de 1994, les seves integrants pronunciaren: “perquè el món ens mirés, vam decidir cobrir-nos el rostre”.

En resum, Les encaputxades pretén ser una recerca sobre com els mecanismes d’ocultació de la identitat a l’espai públic han evolucionat al llarg dels temps; i una indagació sobre com, en la creixent societat de control tecnopolític, l’acte subversiu d’ocultar el rostre pot ser una eina de contrapoder.