Blog de FiraTàrrega
Arts de carrer, Arts escèniques, FiraTarrega, Política cultural 20/04/2012 Àrea de comunicació
L’imprescindible renaixement de les arts de carrer
Per Àngel Mestres (@mestresbcn), ponent de la jornada ‘Les arts de carrer en temps de crisi’ Tàrrega 24/04/2012
“La política cultural es tan antigua como el primer espectáculo de teatro para el que fue necesario obtener una autorización previa, contratar actores o cobrar por la entrada. En otras palabras, tan antigua como Grecia, más antigua que el Imperio romano, cuna de Mecenas, promotor del arte y de la cultura. Por lo menos tan antigua como el Renacimiento italiano y el dinero de los Medici, sin el cual un acervo majestuoso de obras primas no habría surgido ante los ojos admirados de los siglos posteriores. Incluso, antigua como la Revolución francesa, que abre “al público” las puertas de las bibliotecas y de los museos y hace surgir la política cultural como un proyecto verdaderamente social”.
Teixeira Coelho
INTRODUCCIÓ
Correm el risc de deixar de considerar el carrer com un espai públic, sinó senzillament com un mer trànsit entre els espais privats que componen la ciutat i la vida particular.
Però el carrer segueix sent l’espai de trobada amb l’altre. Encara que l’altre sigui ignorat, invisible. És el lloc on m’adono dels nous habitants de la meva ciutat. On els reconec, els faig humans i els trec dels números i de les estadístiques. És al carrer on m’hi acosto, els oloro, els toco, els miro. Per més que intento passar de pressa, desaparèixer del carrer, no em queda altre remei que transitar-hi. La por em farà córrer, saltar, ignorar, silenciar, però mai aconseguirà que deixi de notar presències, de sentir que l’altre deixa de ser llunyà perquè comparteix carrer amb mi.
És al carrer on veig les noves cultures, compro als nous mercaders, escolto altres idiomes, entenc nous llenguatges. És al carrer on neixen els nous codis, aquests que pretenen créixer al marge de les cultures dominants. Dels mitjans establerts. És el carrer qui al final accepta o rebutja al nou. Qui incorpora i deixa pujar a les cases les noves maneres d’estar. Però és també qui pot tancar portes a les diferències i aïllar-les i marginar-les.
L’estructura de l’espai públic ha canviat però segueix sent el carrer el que ha de ser capaç de parar a mirar-se i escoltar-se. De sentir la ciutat que l’acull, si no és així serà incapaç de ser una ciutat de tolerància i de generar cohesió entre els seus habitants. Tal com sempre ha passat, el carrer és el circuit pel qual discorre l’energia de la ciutat.
Les oligarquies, els sectors dominants, volen que les coses no tinguin lloc al carrer, que tinguin lloc als seus palaus, als seus museus, a les seves biblioteques, als seus espais tancats, com els centres comercials, que controlen millor i dominen com un panòptic. El carrer és per als perdedors, per als que no tenen casa, per als que no saben integrar-se, el carrer és per “vagos i maleantes”. Però per als menys poderosos és l’espai on sortir a xerrar, on trobar-se i sentir comunitat. Sentir-se part d’un lloc que no demana diners per a ser habitat. Reprendre el carrer és reconstruir la ciutadania. Regenerar el teixit democràtic, participatiu, no posar traves a la trobada.
Al carrer està la sorpresa, l’imprevisible, el més diferent, allò que de veritat innova i construeix per buscar el somriure, la complicitat, l’ensurt, l’emoció, el que ha de quedar després de la trobada. La publicitat ho sap i els seus missatges sovint estan al carrer. Bé reforçant un sentiment de quotidiana proximitat, o bé explotant aquesta idea de ruptura, de sorpresa. Perquè la publicitat sap que el carrer atreu. El màrqueting vol convertir el carrer en espai vendible, el ciutadà ho vol conservar com un lloc vivible.
ARTS DE CARRER
L’absència d’una definició comuna complica la identificació del sector. És potser l’activitat artística més efímera de totes les existents, crida a deixar sensacions duradores en els espectadors, en molt poc temps, amb molt poca atenció dels qui s’aturin a mirar, a jugar, a participar. Per això està necessitada d’una gran intensitat emocional sensorial.
L’heterogeneïtat de les arts de carrer prové de la cohabitació de les polítiques públiques amb les pràctiques culturals i les actituds plurals de la ciutadania. Els públics de les arts de carrer no són els convencionals de les sales de teatre, sol ser un públic jove i més predisposat a deixar-se sorprendre, el que permet al creador investigar i provar noves formes d’atenció i emoció. Però per això s’ha d’investigar permanentment formes i maneres d’atreure l’atenció.
Generar performances participatives, buscant la complicitat dels ciutadans, la participació dels amateurs.
Les noves arts de carrer han de ser conscients del canvi de les narratives actuals íntimament lligades amb allò visual i allò auditiu. Això canvia el model de desenvolupament de les dramatúrgies. El joc de les velles formes amb les noves tècniques.
Les grans projeccions en els grans edificis, buscant que la barreja de gegantismes reprodueixi aquella sensació que en el seu moment va buscar l’arquitectura eclesiàstica.
Recreant històries de sempre en formats nous, per a la gent del carrer, per al vianant, per entrar amb referents que ja li són coneguts a partir d’intervencions realitzades amb imaginació i escassos pressupostos.
Aconseguint que les noves tecnologies puguin fer més partícip a qui hi vulgui jugar. Convertir-lo en creador, recuperar aquesta lúdica creativa dels ciutadans perquè a partir d’això se sentin còmplices de la construcció dels nous espais.
Deixant que juguin les seves velles pors, les seves noves habilitats i aquests espais que estan cridats a ser la nova àgora de la creació.
Les velles arts al servei de les noves reinvencions de la ciutat. Oficis tradicionals com el de guia turístic, explicant una ciutat que mai va existir, però a partir d’aquí generant una curiositat que ja estava a punt de desaparèixer.
Les disciplines es barregen per aconseguir noves formes d’entrar en els ulls de l’espectador i la dansa balla amb l’acrobàcia, en una barreja entre circ i ballet, que aconsegueix fer del fet multidisciplinari un suggeridor model on mirar. On somiar. Aconseguint que la dansa contemporània conquereixi l’aire.
Aconseguint envair el que és públic amb l’art, amb la dansa i fer-ho per sorpresa. Cridar l’atenció, fins i tot buscant espectadors per als tradicionals espais de culte.
Conscients que l’estètica de les arts de carrer es va basar sobretot en la gran disciplina i formació dels integrants dels grups, avui es tracta d’innovar per a re formular una nova manera de comunicar i de connectar la ciutadania. De crear cohesió social i estructurar models de convivència.
En moments de crisi les arts de carrer serveixen d’anella per fer catarsi. Buenos Aires va ser un magnífic laboratori d’experimentació als principis del nou mil·lenni.
ELS PROFESSIONALS DE LES ARTS DE CARRER
Demostren una gran inventiva en la construcció de les seves disciplines i la revisió de les formes convencionals, especialment en el que signifiquen les noves reescriptures i dramatúrgies. Són més lliures perquè els escenaris tenen menys limitacions.
Pateixen especialment aquesta impredictible i irregular entrada de recursos per viure. Són autèntics funambulistes de la producció atípica. Personatges creats i treballats moltes vegades amb un excés d’improvisació, perquè és impossible aconseguir ajudes per donar-li un suport conceptual, una investigació que ajudi a realitzar treballs més profunds i a analitzar-los una vegada realitzats.
El problema dels drets sobre les obres i el seu registre i seguiment és molt més greu que en qualsevol altra disciplina creativa. Per la seva essència, per la volatilitat i la necessària reproductibilitat en diferents condicions, es fa molt difícil.
La creativitat d’aquest sector viu fonamentalment de la mobilitat i els seus creadors no solen comptar amb recursos per moure’s, essent els festivals el seu millor moment d’intercanvi. En aquest sector el festival és absolutament imprescindible.
CONCLUSIONS
Sembla essencial posar l’accent en què les arts de carrer han de participar en els grans desafiaments que actualment es plantegen a les comunitats, tant urbanes com rurals. No només en l’àmbit de la Unió Europea, tot i que ens trobem en un moment en què aquest procés pot ajudar molt en termes d’economia, assumptes socials, medi ambient, cohesió, participació i generació d’un sentiment de pertinença, que si no es dóna dins l’espai públic serà impossible de generar en els ciutadans.
Aquest sector contribueix a més al desenvolupament de la innovació i la creativitat a tota Europa. Tant en els creadors com en els espectadors, no només en els espectadors joves, té el gran avantatge de concitar al curiós, a l’interessat per la novetat, i això sovint no té edat.
Estan a favor de la inventiva en la barreja de disciplines i de la renovació dels convencionalismes culturals. Les polítiques culturals han aconseguit generar una gran desafecció dels ciutadans per tot allò que s’anomeni cultura institucional. El desinterès és molt perillós i es produeix fonamentalment per la manca de participació social en els espais més convencionals. Les arts de carrer poden tornar la cultura al lloc del qual mai no hauria d’haver sortit, al cor. A l’emoció. A la participació.
Retornen la potestat de sentir l’espai comunitari com a espai públic. Avui el que és públic és intercultural. No és possible parlar d’allò públic des d’una òptica monocolor, els pensaments únics no poden contenir la presència del fet multicultural als seus carrers, als seus mercats de carrer, a les seves vendes informals. Als carrers està la veritable diversitat. Aquesta diversitat és el germen imprescindible per a una societat del coneixement i una societat innovadora.
Genera una nova solidaritat.
Incrementa els espais de cohesió.
Fomenta una identitat compartida.
Estimula noves formes de ciutadania.
POLÍTICA CULTURAL
“La cultura avui és un producte al qual s’arriba mitjançant un conjunt d’operacions ben definides per un sistema de producció econòmic en general. Una pel·lícula pot ser el signe d’una producció d’un grup però no deixa de ser un producte amb un sistema de producció ben definit.
Endavant doncs la producció cultural, benvinguda sigui, però no podem apostar per una forma de fer, de conceptualitzar, de dissenyar polítiques culturals, amb esquemes exclusivament productivistes. Una política basada en el % d’entrades venudes (sense importar quanta gent no va al teatre) incentiva la producció només per a aquells que eren al lloc exacte en el moment apropiat. Tota política cultural s’ha d’exigir ser precedida i acompanyada per una cultura analítica que entengui el procés cultural com quelcom complex i sempre contradictori“.
Aquest text posat entre cometes que ens precedeix (adaptació pròpia de Teixeira Coelho, Diccionario de Política Cultural, pàg. 23) ens pot servir per formular un seguit de preguntes que ens ajudin a perfilar una nova manera de dissenyar les polítiques culturals per tal de fer-ne una prospectiva enfocant cap a les arts de carrer:
– Què és el carrer avui per als governants?
– Què és allò públic avui dins la globalització?
– Els llocs de trànsit són llocs en els que la gent es reconeix com a habitant d’un mateix espai, per això el significat del que és peatonal ha d’anar molt més enllà de l’absència de vehicles. És aquesta la percepció de les autoritats municipals?
– Facebook és un espai públic, o allò públic digital no és la tipologia d’espai públic que genera cohesió?
– Per a què és necessària la proximitat física, la festa, la celebració conjunta?
– Més festivals i menys itinerància?
– El Festival d’Arts al carrer és un epígraf propi en les polítiques culturals?
– Una política cultural que fomenti les coproduccions en moments de crisi?
– Cal una política de subvenció? Però en quin apartat de la cadena de producció?
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
– BELADIEZ, Andrés. Ponencia “Temáticas y tendencias en las artes de calle” en los encuentros profesionales de las artes de calle en Euskadi, organizado por Artekale. 2009.
– FLOCH, Yohann. Street Artists in Europe, estudi realitzat per al Parlament Europeu: Policy Department Structural and Cohesion Policies. Març, 2007.
– CALABRE, Lia. (Org.) Políticas culturais: reflexões sobre gestão, processos participativos e
desenvolvimento. Itaú Cultural. São Paulo. 2010.
– TEIXEIRA Coelho, Diccionario crítico de política cultural: cultura e imaginario. Ed. Gedisa SA- Serie Culturas. Barcelona. 2009.
